Feia estona que el jove Ignatz S., que havia arribat pocs dies abans de l’acadèmia militar en la qual havia passat els darrers sis anys de la seva curta vida, s’avorria sobiranament en el saló d’aquella casa benestant. Anava i tornava de la biblioteca, on els homes fumaven i intercanviaven xafarderies més o menys pujades de to, al saló, on les senyores i els senyors intercanviaven recomanacions i informacions sobre casaments, naixements, defuncions i l’activitat professional de familiars i amics, i grups de noietes de pell transparent i vestits clars esperaven que algun jove com ell (bé, ell no era exactament un bon partit: del seu cognom patern —entre nosaltres, Strauss— no en podia fer servir sinó la inicial) les tragués a ballar el minuet. El minuet! «Si fos aquella altra dansa!», pensava Ignatz, que, deslliurant-se no sense una fiblada de culpa de l’esguard de la joveneta que el mirava des de l’altre costat del saló amb ulls de gasela, va esmunyir-se escales avall fins a arribar a la cuina, on la seva mare, tan daurada i voluptuosa com les menges brillants de les safates, regnava davant dels fogons i maldava perquè la petita comunitat sota les seves ordres acabés d’enllestir el sopar… Era inútil, l’Ignatz acabava de treure el violí i les minyones i les cambreres i els mossos i els cotxers, tots, rodaven i rodaven en aquell espai acollidor i ple d’aromes suculentes… De seguida se’ls va afegir el jove Johann, no gaire més gran que l’Ignatz i molt més que un germà de llet —si eren dues gotes d’aigua!—, i també el Johann pare, que, tot sigui dit, es trobava molt còmode al pis de sota i discretament pessigava totes les coses on desitjava clavar les dents, començant pel darrere de la cuinera…

…Bé podria haver estat així. Entre bastidors, he sentit a dir que el dia 17 de desembre l’Orquestra Simfònica del Vallès presentarà per primer cop en una sala de concerts una peça d’Ignatz Strauss, fill desconegut de Johann Strauss, el pare, i l’autèntica baula perduda en l’esdeveniment d’un moment clau en la història de la música: l’apoteosi de la música popular, que arriba amb els Strauss a la categoria de música simfònica…

Voleu saber com acaba aquesta història? Doncs veniu al concert de valsos que el proper dissabte 17 de desembre oferirà l’Orquestra Simfònica del Vallès al Palau de la Música. O cliqueu aquí i accediu al programa complet i a una conversa amb Arthur Post -flamant director del concert- a propòsit d’aquesta música lleugera i sofisticada. Jo, estimats, vaig a acabar d’enllestir el meu vestit de setí!