Rubén Gimeno, director titular de l’Orquestra Simfònica del Vallès

Ens trobem un matí en què el sol es deixa veure entre els núvols, a la plaça Catalunya de Barcelona, a la terrassa del cafè Zurich, que era un lloc de cita habitual per a molts barcelonesos i que ens ha arrabassat el turisme, com ens va arrabassant bona part de la ciutat, justament la menys visible. Potser perquè Rubén Gimeno (València, 1972) no és de Barcelona i el Zurich encara és per a qui arriba a la ciutat, i també per a qui s’hi queda, un bon lloc de trobada: tens la sensació de trobar-te a l’epicentre de la ciutat, allà on tot s’esdevé o està a punt d’iniciar-se […]. Continuar llegint.

Tendim a identificar els directors d’orquestra
amb grans egos. Però hi ha qui s’aproxima a aquest rol
des del lloc contrari, el lloc al qual arriba qui és capaç
d’enfilar-se a dalt del solitari promontori, sotmès a
l’escrutini de totes les mirades, les del públic, les dels
músics, i s’atreveix a ser ni més ni menys el que és, sense
disfresses, sense por de flaquejar, fins i tot, traient la
seva expressió més genuïna.

(c) A. Bofill

Perfil de Rubén Gimeno, director titular de l’Orquestra Simfònica del Vallès, amb ocasió d’un dels concerts de la temporada del Palau de la Música Catalana.